Ara
recordo aquell estiu a prop teu,
passejant
per la vora del mar, amb onades juganeres.
Pell jove sentint
l'esclat de l'aigua invadint els nostres sentits.
Ara,
que el temps fuig, penso en tu i amb una sensació de tendresa
sec a la sorra, i tot passa per la meva ment , el vent, els teus
petons amb gust de sal, la teva mirada de color blau, i el rugit de
la tempesta que vindria molt més enllà.
Altres
platges vindrien més tard , però cap, com aquesta, em
va deixar la certesa que l'amor és la verdadera raó pel
que necessito sentir-me viu.
L'amor és tot el que tenim, Pep!!
ResponEliminaUn record preciós, com el millor dels tresors.
Sempre hi ha un estiu que ens porta records d'una platja especial, perquè l'amor hi era present...
ResponEliminaBon vespre.
els petons salats són de molt bon recordar.
ResponEliminaNo era l'estiu, ni la platja, ni les ones jugant
ResponEliminasols era la vostra presència que ho omplia tot d'amor
i sense ell, poc hi ha que tingui sentit.
Aferradetes!