dijous, 10 de desembre del 2009

Les pomes del ciri




Olor a roses i delícies,
colors suaus i lluents,
varietat de formes - tants que vulguis,
son símbols d'una vida valent.

Casualitats que no ho son,
no controlats "genèticament",
no només per al nostre gust,
sinó per a gaudir-ne tothom.

Son una autentica temptació,
- a les hipocresies una provocació,
fora de la nostre imaginació,
sorprenen perquè son com son.

Petits rebels,
dintre un mon de normatives,
i de pes i de laca només,
demostren la facilitat de la mentida.

Son un indesitjable record,
de que la vida pot més que l'humà,
de que les torres de Babel,
també son efímers.

Obro la mà cap aquesta poma antiga,
i sí, me la menjo,
assaboreixo la seva carn blanca,
amb tots els meus sentits.

Abans, de petita,
en menjava moltes de diferents,
cada una un regal meravellós,
cada mossec una petita aventura.

I ara on son?
Faig un pas i surto,
d'aquest paradís dels records,
però espero tornar-hi algun dia.





Autora : Brigitte.

dimecres, 2 de desembre del 2009

A la terra que m'acull




Caminant cap amunt veig les passes dels amics,
Em giro i observo les mirades dels que em precedeixen.
Estenc la mà i demano ajut.
Cap obstacle per els meus, cap mur de pedra per a ningú.
Obro el braços i un petó a la galta de la meva estimada m'omple de força.
Un vent vingut del nord em fa tremolar de fred, però el meu cor és valent.
Les cames senten la força del seu batec i m'impulsen cap el cim.
Refaig amb la memòria els instants durs de la meva vida, i estenc la mà.
El camí és fa més plàcid, els perills s'allunyen i tot plegat està amb perfecta harmonia.
Dono gràcies als amics, al meu amor i a la terra que m'acull.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Un premi al arribar a dalt el cim





Hi ha dies que, sense saber-ho, tenen un premi.
Avui, el meu ha sigut poder llegir aquest escrit que hi ha a Sant Miquel de les Formigues.
Trobo que  te una força i un sentiment que fa que el cim sigui molt més alt.

No t'aturis al costat de la meva tomba i ploris.
No sóc aquí, no dormo.
Sóc un miler de vents que bufen i sostenen les ales dels ocells.
Sóc la resplendor del diamant sobre la neu.
Sóc el reflex de la lluna sobre el gra madur.
Sóc la llavor i la benèvola pluja de la tardor.
Quan despertes en la quietud de la matinada, sóc la suau brisa sobtada que juga amb els teus cabells.
Sóc les estrelles que brillen a la nit.
No t'aturis al costat de la meva tomba i ploris.
No sóc aquí, no m'he mort.
Nil                          
                                                                                  
 Del teu amic Oriol.                                                                                         
















dissabte, 21 de novembre del 2009

Per en Julio Rivera 2ª part



La foto és d'una nena que viu a Nueva Trinidad ,El Salvador.
No vull posar imatges tristes, fixeu-vos en el seu somriure, és una rialla  d'esperança per un món millor,i és  pel que em de lluitar, 
perquè tots els infants tinguin un futur digne, amb escola, amb sanitat, amb la certesa que ningú els torturarà ni els hi farà cap mal,
sense pobresa, ....

Que aquest missatge arribi al cor de tots els homes i dones d'aquesta terra.

¿Como pude salvar la vida con mi padre?
Bueno eso fué una verdadera obra de Dios. Los que pudimos nos escondimos de los soldados hondureños y de los paramilitares, hasta debajo de las piedras si era posible para no ser encontrados. Ya todos los salvadoreños habian sido expulsados, pero mi padre y yo habiamos logrado escondernos debajo de un monton de malezaseca al pie de una quebrada. Ahí estabamos cuando un soldado hondureño nos descubrió, llamó a los otros y les dijo: miren acá, no hay nada, solo están este niño y este anciano que són salvadoreños pero no vamos a cometer el delito de entregarlos al ejercito salvadoreño para que los maten, dejemoslos.
Nos pidieron que sakieramos del escondite, nos llevaron a una casa próxima y dijeron: a este niño y a este anciano vamos a dejarlos aquí, ustedes manténgalos mientras pasa la masacre porque al ser un niño y un anciano no quiero que tambien perezcan.
Como bien dice el evangelio, en medio de las ovejas estan los lobos, y aquí al revés, en medio de los lobos también había ovejas y este soldado hondureño quiso salvarnos la vida. Yo tenia siete años y mi padre mas de sesenta, así pudimos escaparnos.
Cuando estuvimos en ese pequeño cerro, cubiertos con la maleza, pudimos presenciar todo lo que ocurrió al otro lado. Vimos cómo empezo el ametrallamiento, el ejercito hondureño cerró completamente el paso hacia Honduras para que nadie pudiera pasar, el ejercito salvadoreño hizo una emboscada, cerco a la gente y cuando el circulo estaba cerrado, empezo la masacre. Ametrallaron indiscriminadamente a la población que en su mayoria eran niños, ancianos, mujeres embarazadas, gente que habia sufrido, habia aguantado hambre, que ya no podían más, e ntonces se habían concentrado en ese lugar. Si una equivocacion cometieron fue pensar que esos soldados, esa guardia, ese gobierno tenía sentido humano como tantas veces se proclama. Si un error cometieron fué creer que al ser niños, ancianos, mujeres embarazadas i enfermos les iban a respetar la vida, porqué para esas fieras  sedientas de sangre no importaba que fueran gente indefensa, igual cometieron la terrible masacre.
Vimos como ponian a hombres en fila y los ametrallaron cobardemente. Vimos como los niños eran arrebatados de los brazos  de sus madres, tirados al aire, cachados con sus enormes cuchillos y luego lanzados al rio Sumpul. Hay testimonios de personas que sobrevivieron y que viven en el municipio de las Vueltas, como doña Chinda. Ella todavía está viva y lo que dice es que las mujeres embarazadas se les tiraba con una patada o un culetazo al suelo y con los cuchillos les abrian los estómagos, les sacaban los fetos y tras sonoras carcajadas de los soldados, de los milirares y de los guardias, las lanzaban al rio. Todo esto tuvimos que ver.
También oíamos los llantos tristes de los niños. "Mamá, mamá, papá, papá,vamonos,corramos".
Podiamos escuchar el llanto de las madres pidiendo cleméncia "no nos maten, no somos guerrilleros, somos pobalción civil, no debemos nada".
pidiendo que por lo menos le perdonaran la vida a sus niños y ante eso la respuesta eran risas, insultos, ametrallamientos y traspasos de cuerpos con sus cuchillos.
Mucha gente luchó por salvar su vida y si, algunos,gracias a Dios lo conseguieron. Como no mencionar aquí - ya que se habla tanto de los próceres, de los heroes - al padre Beto, norteamericano, al padre Fausto Milla, hondureño y al laico Mario Arguiñal, quienes desafiando el peligro desde el lado hondureño y enfrentandose cuerpo a cuerpo con los soldados de ese país, rompieron el cerco militar, se metieron al cnetro del rio Sumpul y les arrebataron a los soldados salvadoreños,de las manos, casi de los fusiles, a los niños para pasarlos al otro lado. Los soldados se oponian pero los sacerdotes y el laico batallaron y pelearon a empujones, a codazos, a como diera lugar y así salvaron la vida de muchos niños, de varios ancianos y de varias mujeres, esas personas merecen estar en esa calle que oigo que se llama la calle de los próceres. Ya uno de ellos ha muerto.

Asi fué como nosotros vivimos esa terrible historia, eso fue lo que mis ojos pudieron ver y lo que mis oidos pudieron escuchar. Ya es un logro, como dije inicialmente que se nos esté oyendo. Eso nos reinvindica y nos anima a seguir luchando con fuerza para que se haga justicia, porque nosotros no
pedimos venganza ni la pena de muerte, estamos pidiendo que se haga justicia, que se establezca la verdad. 

Molt sovint,crec que alguns  homes són besties sense sentiments, sense ànima, sense raó, sense res.
L'odi d'un col·lectiu cap a un grup de persones indefenses , cap a uns nens, Déu meu ......si hi ets, on eres ?


divendres, 13 de novembre del 2009



Per en Julio Rivera.

Fa uns dies vaig rebre una noticia que  em torna molt sovint al cap.
És d'aquelles coses que et deixen un regust d'injustícia.
Fa uns anys vaig estar uns dies a un poble de El Salvador,
 és diu Nueva Trinidad , i allà vaig conèixer a una persona que per mi és la imatge del que seria un 
exemple a la lleieltad  de pensament.
M'explico.
És una comunitat de refugiats salvadorencs que, degut a la guerra, al pillatge i als assassinats dels militars,van haber de fugir i viure a Mesa Grande     ( Honduras).
Al tornar al Salvador, és van establir a on van poder, al mig de les muntanyes,sense aigua corrent ni llum,
va passar el temps i poc a poc van poder adaptar el poble a les necessitats bàsiques.
Quan jo vaig estar-hi ja tenien aigua i llum, però les mancances eren moltes,
No vull parlar dels voluntaris que van estar i estan, de les ONGS que ajuden amb el que poden,i de tanta i tanta gent que amb la dignitat i el respecte del salvadorencs, treballen per una vida més justa.
Vull parlar d'en Julio, amb ell vaig compartir moltes xerrades i moltes cerveses a casa seva, i em va demostrar 
que era un home de principis, que degut als problemes que van tenir a Mesa Grande, van saber organitzar-se,fer comitès, fer reunions i programar dins la més obsoluta austeritat, tot el que comporta el funcionament de un camp de refugiats.
Sempre amb el posat tranquil, veu pausada i amb una rialla que esborrava tot el patiment sofert, explicava la seva manera de ser, de pensar, del seu anti-capitalisme, del respecte a la gent gran, de la seva fe, dels seus projectes per millorar la vida en un lloc amb molta pobresa.
Per ell, vull posar aquí un apunt de la seva vida, amb tot el respecte que li tinc.

La noticia amb ve per  correu electrònic. 

Us ho explicaré per parts, és un xic llarg i crec que així serà millor.

us ho  escric tal com ho he rebut, crec que que així també serà millor.

primera part.

25 al 27 de marzo de 2009
Tribunal internacional para aplicar la Justicia Restaurativa.

Testimonio de Julio Rivera,superviviente de la masacre del rio Sumpul

Masacre del rio Sumpul  Mayo de 1980.
Nosotros no pedimos venganza ni pena de muerte para los actores materiales e intelectuales de tanto crimen, sencillamente estamos pidiendo que se haga justicia, que se estabezca la verdad.

14 de mayo de 1980, tropas del Destacamento Militar número 1 de Chalatenango, la Guardia Nacional y elementos de ORDEN ejecutaron una de las masacres más emblematicas de la guerra salvadoreña. En el rio Sumpul, decenas de salvadoreños y salvadoreñas fueron asesinados. La mayoria eran niños, niñas , mujeres , ancianos y ancianas que intentaban huir hacia Honduras, pero el ejercito de ese país les bloqueo el paso. Aunque se intentó negar el hecho, testimonios como el de Julio Rivera, que perdió lo que quedaba de su familia en la masacre, dan cuenta de las atrocidades cometidas. Veintinueve años después, Julio contó ante el Tribunal Internacional para la aplicación de la justicia restaurativa en el Salvador, lo ocurrido entonces.

Quiero empezar saludando a este honorable tribunal. Como han dicho antes, por primera vez en 29 años se nos brinda la oportunidad de ser escuchados y al tenerla nos sentimos útiles y valorados, sentimos que se les está dando el lugar que se merecen la víctimas y nosotros, los supervivientes. Mientras nosotros luchamos y trsbajamos para reivindicar a las víctimas, otros quieren borrarlas y están dispuestos aponer todos los dólares que sean necesarios para tachar esta história, para que las víctimas queden olvidadas así és que reitero mis agradecimientos para todos y todas.

Mi nombre es Julio Ernaldo Rivera Guardado, hoy tengo 37 años, pero en el año de la masacre tenia 7. Soy el único superviviente de una famila. Todos fueron asesinados por esta guerra cruel e injusta.

El 16 de enero de 1980 fue asesinado mi primer hermano, el más querido. Tenia 13 años. Era con el que jugaba, con el que peleaba, con el que iba a dejar la comida a i mi padre cuando estaba trabajando en el campo. A él lo mató la Guardia Nacional de las Vueltas con tres disparos con una arma llamada G-3 y también con la ación de agentes paramilitares de "Orden" que con tres machetazos le volaron la cabeza. Uno de los actores principales de esa acción era hasta hace poco, el alcalde del municipio de las Vueltas por parte del partido ARENA, uno de los peores errores ya que un criminal de esa talla no deberia ejercer cargos públicos en lo que le quede de su vida.

El 11 de marzo de 1980 fue asesinada mi madre junto al resto de mis hermanos. Ahí me quede botado en la quebrada, completamente desamparado. Una señora me recogió, me llevó a su casa y me escondió porque el jefe de los paramilitares se enteró de que yo habia sobrevivido y él habia dicho: mi misión es no dejar semilla de esa familia. Efectuó tres nuevos operativos de casa en casa para matarme y así complir con sus amenazas contra la familia Rivera. Yo tenia siete años nada más.

Antes habian corrido la misma suerte mis dos tias.Habian sido violadas y torturadas. Las arrastraron por una calle empedrada y posteriormente les quitaron la vida. El 14 de mayo, en las Aradas del Sumpul, otros trece miembros de mi familia fueron asesinados. Ya estaba muerta mi madre, mis tias y todos mis hermanos, solo sobrevivian mis primos, pero los mataron en esa masacre del rio Sumpul y así se acabo toda mi familia, veinte miembros brutalmente asesinados sin ser guerrrilleros, eran personas de la población civil.
Mi mamá era miembro del Comité de Presos Políticos y Desaparecidos y el delito del resto de mis hermanos y de mi família era pertenecer a la Unión de Trabajadores del Campo (UTC). que luchaban pacíficamente tomándose la catedral, haciendo concentraciones y marchas aquí, en San Salvador, para pedir salarios justos, respeto a la vida y a los derechos humanos. Así acabó toda mi família. Quando veo a los que tienen familiares en los Estados Unidos u otros paises y que les llaman por teléfono, no puedo menos que sentir un poco de envidia y decir ¿porqué en el cielo no habrá teléfono?, todos tienen esa oportunidad, todos tiene ese gusto de que suene y recibir esa llamada de su pariente que está en otro país, solo a mi no hay quien me llame.
Voy a contarlo todo lo que pueda recordar de la masacre. A mis siete años fui previligiado porque pude pude pasarme el rio Sumpul con mi padre unos dias antes. El 13 de mayo Las Aradas ya estaba militarizada. Esta es una zona que se presta estratégicamente para un crimen porque está rodeado completamente de serranías y por el otro está el rio enfurecido. Ese dia me encontraba en territorio hondureño, en una aldea que se llama San Jose. Entre el lugar de la masacre y la aldea solo está el rio, por lo tanto, escondido al otro lado, en una pequeña altura detrás de los arboles, con mi padre i otros hermanos hondureños pudimos ver y escuchar con precision todo lo que estaba sucediendo.

Quiero ratificar que esto fue un complot muy bien montado y previamente planificado por el govierno Salvadoreño y el Hondureño. Por el Salvador tuvieron participación activa el Destacamento Militar número uno, La Guardia Nacional y la Fuerza Aerea.
Una de las acciones de esta última fue destruir un puente hamaca que unia a los dos territorios, para que ningún Salvadoreño pudiera salvar su vida utilizandolo.

Los elementos paramilitares de Orden también participaron activamente porque ellos sabían identificar todos los lugares donde las víctimas se podían refugiar, donde se podian  esconder. Ellos también incursionaron en territorio Hondureño, se unieron con soldados de ese país para identificar a los que estabamos refugiados y asi expulsarnos. Fue así como el ejercito Hondureño, unos dias antes de la masacre, lanzó un tremendo operativo de búsqueda de salvadoreños; casa por casa, montaña a montaña, quebrada a quebrada y a punta de fusil, con golpes , empujones e insultos a los que estabamos en ese território éramos capturados, traídos a la fuerza y lanzados a El Salvador. Una de las consignas de los soldados hondureños era "fuera  guanacos, a achar pulgas  a su territorio" si no saben que son pulgas, es un pequeño insecto que está en los perros y los cerdos. Asi éramos tratados por el ejercito hondureño.

- recordo quan vaig ser allà, vaig veure el riu Sumpul i vaig sentir unes veus interiors que imploraven  justícia.

- La fotografia és d'un mural que hi havia pintat a una paret i representava la salvatgeria del riu Sumpul.



 

dijous, 12 de novembre del 2009

Aigua.




Et parlaré del color, que no té color,
de l'olor que no té olor,
Veuràs miratges per beure-la,
i en el món hi haurà guerres per obtenir-ne el poder.

Les fades dancen al voltant d'ella i els trons anuncien la seva arribada.

Sense ella difícilment viuries i tot i així la ignores molt sovint.

Sentir-la caure és un exercici de benestar 
i et pot deixar en estat d'un somni profund, on les seves
partícules et faran un massatge celestial.



He caminat mig món per portar-te aquesta preuada matèria 
i si mires dins hi veuràs el color més sincer que hi ha.

Si estàs enamorada hi veuràs la cara del teu estimat, que 
de tant d'amor ha omplert de llàgrimes el cor de vidre que jo t'ofereixo.

Al matí quan tot just surt el sol, la sàvia natura renta la nostre terra
amb aquesta màgica poció.

Avui, que és un dia especial per tu, et vull oferir tots el meus somnis;

Un món sense guerres, que no sigui un miratge,
una fada que vetlli per tu i els que més estimes,
que no et falti mai res,
que allà on vagis et trobi sempre,
que no vessis mai més cap llàgrima per el teu amor.
 
I sobretot, que cada dia vegis sortir el sol.

dimecres, 4 de novembre del 2009

En el banc prop de casa



El sol abaixa la seva llum, deixant pas a infinitat d'ombres i llums petites.
En el banc del parc que tinc a prop de casa, observo dues figures enllaçades, fixo la mirada i veig dos amants que es fonen en  un petó maldestre.
Ella amb una ganyota dolça li diu a cau d'orella que voldria estar-se amb ell fins l'hora de les bruixes.
Ell li diu que les bruixes no existeixen i amb un petó al front
li treu qualsevol dubte.
Parlen amb veu baixa, tan a prop un de l'altre que és fonen
en besades les tendres paraules.
Juguen amb les mans i en els seu entorn no hi ha res que
distregui el seu somni.
De sobte ella li diu que te que tornar a casa,
no vol fer patir als seus, i ell com bon amant l'acompanya.
Cinc números més avall del carrer hi ha un rètol que hi diu: Residència el bell repòs.
S'aturen al davant i abans d'entrar, ella li acarona la cara amb mà tremolosa.
Al obrir la porta,pensa en el desig que va demanar a la seva fada:
Ser estimada fins al final dels seus dies.
Ell camina acompanyat del seu bastó,primer un peu, després l'altre, fins arribar a un portal,
puja quatre escalons amb dificultat, obre la porta i decideix no dir res als de casa.
-Pare, tens el sopar ben fred, vols fer el favor de tornar més d'hora.-li diu la seva filla.
Sense dir absolutament ni un mot, seu a taula i s'empassa la sopa freda.
 En  la ment només un pensament,la seva estimada.
-demà no pensis tornar tan tard,a més,no veus que la mare ja no et coneix-
Ell recull  el plat i el desa en la pica,dubte un moment, però seguidament se'n va a la seva habitació,
és posa el pijama i s'estira sobre el llit.
Posa la mà al seu costat i sent la fredor de la soledat.
Tanca els ulls i plora llàgrimes petites.
Després somia i veu el cel de nit, de quan seia al banc  a prop de casa,
amb una rialla petita,sense llàgrimes, sense ombres i sense llums és dorm plàcidament.
L'amor és el sentiment més íntim de les persones i com a tal en vol gaudir, amb un regust amarg i
sense dir res a ningú.

dijous, 29 d’octubre del 2009

A les Tabitas de tot el món.

Aquest relat el vull dedicar als petits dimonis dels barris  més pobres de Kolkata (Calcuta).
que cada dia, al passar per al davant de les seves "cases",em saltaven al damunt, alguns pujant a sobre meu, altres penjant-se dels meus braços, altres estirant la meva samarreta amb mil  somriures i un munt de crits. 
A ells i a totes les persones que amb el seu treball i el seu esforç fan que el món sigui molt millor.




24 d'octubre de 2010, Brussel·les , Nacions Unides.

Assamblea general de compromisaris.

Socis i veritables mandataris de  prestigi van entrant 
al hemicicle, tot fent comentaris del que és la seva vida quotidiana.
Quan ja tot sembla ben posat i es silencien les últimes xerrameques,
el secretari general és disposa a llençar el seu estudiat discurs.
Comença a  moure els llavis quan del fons surt una nena, mal vestida i esprimatxada,
 no més gran de deu anys, 
i en veu alta i clara diu:
Soc Tabita Agum Akech, filla de pastors.
vinc d'una terra vilment assetjada,
La meva mare, assassinada. i el meu pare mort per malaltia.
Soldats vinguts del nord s'han emportat el meus companys de joc.
Collites cremades i el bestiar  mort .
La gana ha fet estralls en el meu poble i la misèria regna per tot arreu.

Vostès tenen el poder, jo només quatre parracs i aquest bastó.
He vingut caminant per camins plens de mort,
i en les meves sandàlies hi duc el fang de la por.
jo no creia en vostès,
però tot hi així, en les meves súpliques demanava ajuda als que viuen
en palaus de ferro i van en carros lluents.

Els hi demano perdó per tan que els  he odiat.
Als assassins de la meva mare, als que, com vostès giren la cara
quan saben qui són els que s'enriqueixen amb les armes.
Els que amb la hipocresia dels rics, posen titelles al davant del meu país.
A tots ells els hi demano perdó.

Abans d'entrar he vist la riquesa que engalana les vostres cases, 
i he sentit vergonya de vosaltres, pobres emmascarats de pols d'or.

Soc Tabita Agum Akech i vinc del sud, de la terra que ningú no veu.

Només els demano que escoltin les meves pregàries,
no vull pena, no soc jo qui en fa.
Vull el pa que m'heu robat i l'aigua que m'heu negat.
Avui, quan acabin de exposar els maldecaps que els ha reunit,
pensin amb la gent que no pot calmar el dolor que els hi ha infringit les bombes
que tan rics els han fet a vostès.

Em dic Tabita Agum Akech, i els hi demano perdó.
els hi demano perdó per tan que els he odiat.

Diuen que un cop va acabar de parlar la nena vingunda dels sud
tothom va abaixar el cap, i és va sentir, molt fluix,
una pregària que venia de fora ,
implorant la pau al món.







dilluns, 26 d’octubre del 2009

Història d'uns vells amants.



Diuen les bones llengües, que hi ha una història 
-que passa de pares a filles i de mares a fills.-
És la història de dos amants que en mirar-se per primer cop
van saber que els seus passos anirien sempre junts

Agafats de la mà, passejaven per la vora del mar.
caminaven sense importar-los cap a on havien d'anar.

Asseguts a les pedres del espadats, s'explicaven somnis d'infants.
Era tan el seu amor que aviat van ser envejats per persones ignorants,
que no sabien com fer de la seva vida i la seva tristor
un poema d'amor.

El poble és va reunir, i decidiren que no podria ser
tanta felicitat .
decidiren posar fi a la màgia dels dos amants i
tancaren a la torre del castell més alt, la noia del vestit blau. 
I embarcaren en un veloç vaixell el noi portador del "mal".

Passaven els dies i ni el vent ni la pluja trencaven el 
dur silenci del que no sap escoltar.
El poble tornar a la seva trista vida i 
l'enveja, amagada en els racons més humits de les cases, feia de l'espera
la seva venjança.

Un dia, a la sorra de la platja va aparèixer una ampolla de vidre que duia una nota a dins.
El paper estava escrit amb lletra menuda, però el missatge era immens:
T'estimo amor meu, aviat vindré a buscar-te.

La gent, rient, va trencar l'ampolla i van llençar el paper al mar.
El vent suau, recollint-lo, l'alçà i el portar a la presonera del castell.
Una llàgrima  signar el feliç moment.
Des de l'alçada veié una vela negra,
sense saber com, ella va saber que era el moment tan desitjat.

Nobles pirates arribaren a la costa,
guiats per el noi portador del "mal".

El poble fou cremat i l'amor alliberat.

Diuen les bones llengües, que qualsevol nit d'estiu,
vora la platja,
és pot sentir dues veus 
que suaument s'expliquen 
somnis d'infants.







diumenge, 18 d’octubre del 2009

les dues habitacions de l'ànima



Es divendres a la nit, intento dormir.
Em poso al llit i poc a poc tanco els ulls.
La son m'ha vençut ...
Vaig per una casa que  s'assembla a la meva i veig dues portes que duen a dues habitacions.

Entro en una.
Hi ha desats tots els bon records; una abraçada de la mare,(tendríssima).El meu primer joguet,(meravellós). 
La meva primera bicicleta, (súper ràpida).El primer petó, (fantàstic).La primera novia,(una deessa).La primera feina,(benvinguda sigui).El primer cotxe, (una màquina).El primer viatge lluny,(com obrir una finestra al exterior i veure que el món és infinit).La primera companya, (l'única). Abraçar  el meu fill,(un moment especial).Agafar un jersei vell, uns texans encara més vells i passejar per la platja de la meva infància, trepitjant la sorra molla d'un matí d'hivern,(plenitud).Una posta de sol,(compartida).El primer cop que vaig sentir una rialla del meu fill,(una llàgrima i un sentit de responsabilitat immens).El retrobament amb un vell amic, (veritable alegria).Haver donat sense esperar res ,(difícil i en contades ocasions, però molt gratificant ).
Passejar sol,perdut, per un barri d'una ciutat estranya (saber qui soc, realment).

Em sento com si flotés per un mar de tranquil·litat 

Entro a l'altre habitació.
El primer joguet trencat,(culpa del meu germà).El primer càstig a l'escola,(culpa del meu company de taula).
El primer desengany amorós,(el cor trencat).La primera borratxera(mal de cap).La mort d'un company(desesperació).Un pas en fals (remordiment).Un sentit de culpa (un estat catatònic ):Una nit sense  dormir (un dia perdut).
 Un noi  en una habitació d'hospital, abraçat a una noia explicant-se els seus secrets, diagnòstic; càncer.
Vuit dies, només vuit dies. (Tristesa).
Mirar amb impotència com la fam i la misèria expandeixen el seu reialme per mig món,(més tristesa).
Em desperto,obro els ulls  i tinc la sensació que m'he perdut en un mar de somnis.
poc a poc agafo  consciència i recordo que avui és dissabte i com cada dissabte haig de fer endreça de la casa.
 Avui començaré per les dues habitacions de la meva l'ànima.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Aquest és el camí que porta a casa.


Aquest és el camí que porta a casa.
Potser a vosaltres us assemblarà un camí com qualsevol,
però és ben cert que si mai us hi perdeu, estareu encantats de haver-lo fet.
Passa per llocs voltats de pins, camps i fonts.
No és massa llarg, quatre quilòmetres i deixes el terra d'asfalt per seguir per un de sorra.
És preferible fer-lo de matinada o bé cap a la vesprada, quan les llums engalanen els marges i la fresca et fa sentir més viu.
Pots anar-hi amb bicicleta o amb cotxe, però és millor anar a peu.
Saludeu als pocs veïns que aneu trobant, els que viuen en aquesta vall solen ser amables amb els foresters, i si us creueu amb una bestiola no tingueu por, segur que elles en tenen més que vosaltres.
I us recomano fer tot el camí sense dir res, pensant i escoltant, respirant i deixant anar la ment més amunt dels arbres que us envolten.
Aquest és el camí que porta a casa.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Esperits del bosc














Qui diu que no existeixen els esperits del bosc.
El que passa és que no tothom els veu.
Nosaltres vam agafar-ne un.
Era d'un blau intens, amb ales fines i llargues potes.
Portava una bossa al costat esquerra i ens va dir, amb veu de follet, que a dins i duia pols d'estrella.
Element bàsic per guarir la melancolia dels enamorats.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Estiu que s'acaba


Com tots sabem, l'any te quatre estacions i de les quatre les que més m'agraden son la primavera i la tardor.
Crec que son les que donen pas a temps més absoluts, temps de transició i potser temps de reflexió.
En tot cas si al estiu li treus les vacances, em queda un mes de una calor física i una deixadesa anímica important.
Enfilarem la tardor i us proposo un canvi de mentalitat, fem que els que tenen el poder o es pensen que el tenen, aturin els rellotges i mirin els seus objectius i escoltin el silenci del dels seus actes.
que fixin la mirada en un punt del horitzó, i allà on creguin que és un miratge, just allà hi ha un nou món.

dissabte, 18 de juliol del 2009

El Surós


Des de aquesta casa veiem el mar, les muntanyes que envolten la nostra ciutat, veiem el cel i des de fa poc veim la MAT, coses de la modernitat, diuen.
També es el nostre racó de tranquil·litat, i des de aquí podeu fer rutes a peu molt interessants.
Però la raó del missatge, es preguntar-me si es necessari enforquillar la muntanya de torres de ferro i cablejar la terra per una modernitat que si més no es molt dubtosa.
Crec que qui no respecta la terra, no pot ser bona persona.